Classe Mitjana (2011)

Classe Mitjana 2011

Aconsegueix-ne el format digital al Bandcamp, a iTunes i a Spotify!

Ja el pots comprar a Discos Castelló (c/ Tallers), Discos 100 (Gràcia), Martulina Divinus Discos (Vic) i Moby Disk (Girona).

Classe Mitjana – NOVEMBRE 2011

“Aquesta història comença quan un inspector de la policia descobreix que el cas d’aquesta nit el toca de prop: el seu millor amic d’infància s’ha penjat. Serà l’inici d’una investigació obsessiva sobre les causes socials, sentimentals i psicològiques d’aquesta tragèdia, que acabarà trobant respostes a l’inexplicable.”

Clickant sobre cada imatge la podreu veure (i llegir) ampliada.

Indignat, l’investigador adreça una carta al diari. Culpa el sistema de promoure valors com la competitivitat, l’idividualisme i la recerca de l’èxit personal i de salvar els bancs i tot allò que envolta els poders fàctics. El culpa també de no parlar de cooperació, de trobar el propi camí més enllà de l’èxit social i de la pressió que això posa sobre tothom que creix i es fa com a persona en aquest context. I el culpa, per sobre de tot, de ser la causa de fons (i la principal) del suïcidi del seu amic d’infància.

Indignat, l’investigador diu i crida “no se contra qui, però tinc ganes de lluitar”; “no se si serveix, però necessito actuar”; ”que tot s’enfonsi, que així ho podrem arreglar”.

Després de la indignació ve el defalliment i, després, venen la melangia i el remordiment. Al funeral, l’investigador, ara que el seu amic ja no hi és i ja no l’escolta, troba el moment per demanar perdó, per penedir-se, de no haver-li fet notar totes aquelles coses bones, boniques que sentia i pensava. El costum i la rutina de l’amistat només deixaven sobresortir allò dolent.

Ara, però, ja no hi ha res a fer.

– Alguna cosa no quadra… perquè s’hauria d’haver suïcidat el meu amic? Què li passava pel cap? Què et passava pel cap? Ningú s’ho pensava… Per què? Quan se’t va acudir? Per què? …per què? No puc dormir… hores… masses hores… massa poques hores… Van ser molts anys junts i aquesta història és una senyal. NECESSITO SABER MÉS.

L’investigador repassa la vida del seu millor amic. Recorda les expectatives que tothom posava en el nen. Revisa com la seva opinió era, potser, la que menys comptava. Avalua com el jove no va cumplir amb les expectatives, no per manca de capacitat sino, potser, perquè aquell no era el seu projecte; aquell camí no era, necessàriament allò que l’omplia…

“Era veritat allò que ens deien a l’escola?” L’investigador recorda aquell dia a classe, acabant la secundària, en què els van donar tot d’informació sobre les carreres que, al cap de pocs anys, podrien estudiar; recorda com el professor els deia “si no us motiva res, no cal patir. Només cal estudiar”. El fet no era trobar allò que, de grans, els ompliria. La qüestió era convertir-los a tots en membres modèlics de la societat, inculcar-los uns valors ara caducs i, llavors ja, agonitzants.

Entre aquelles propostes no hi havia oficis, no hi havia tècnics. Ells havien de ser enginyers, advocats, alts directius. Ho havien de ser, no perquè els escaigués o els agradés particularment. Ho havien de ser perquè no era correcte voler ser bomber, fuster o mecànic. Perquè ho haurien de voler ser? De ben segur que aquestes feines no els portarien a tenir èxit a la vida…

Ves quin èxit va tenir doncs…

Un Lladró. Sí, una estatueta d’aquelles. Ningú comenta com de bonica és però, a la vegada, ningú es queixa perquè sigui especialment lletja… Una docoració prou neutra… En això s’havia convertit, amb el temps, el seu amic. “Per què no s’expresava? Per què no es queixava? Per què no competia?” es pregunta l’investigador…

Una olla a pressió. Això és el que era de vereitat. I ningú no ho havia sabut veure… Per un cop, havia mogut fitxa, havia decidit, i tenia un secret que el feia valent i diferent. I ningú no l’havia pogut aturar.

– Per què s’ha suicidat? Sempre era el més feliç de tots nosaltres. Sempre amb calma. Sempre escoltant els nostres problemes. Sempre mirant endavant, sense esperar res, sense patir amb els problemes que a tots ens enfonsaven. Ell no. I com l’envejavem!!

– Per què t’has suicidat? Potser perquè no esperaves res? O perquè esperaves tant, que no t’atrevies a explicar com de frustrat estaves? Potser no era frustració… potser era por i vergonya d’estar frustrat… feia tan que conreaves la teva aparença. Pot ser que el teu propi personatge se’t mengés?

– Per què t’has suicidat? Sense trobar-li o voler o poder donar-li un sentit a la vida has decidit que el millor era escapar-te’n…

Tot era un engany! No hi ha mort; no hi ha suicidi. El forense ha confessat!

Com si de Romeu i Julieta es tractés, el forense havia ajudat el pretès suicida a simular la seva mort. Una mort que li havia servit per desapareixer. Li havia servit per tornar a començar en un altre lloc – en un refugi, en una montanya sense nom – sense haver-se d’enfrontar al fracàs; sense haver-se d’enfrontar a tot allò que els altres esperaven d’ell; sense haver-se d’enfrontar al seu pròpi personatge.

Els havia enganyat a tots! Quan de mal que els havia fet.

És per això que l’investigador es decideix a agafar la motxilla i anar-lo a buscar…

Escolta la cançó aquí

Caminant, l’investigador reflexiona sobre el què li deuria haver passat pel cap al seu amic.

Buscant sempre el lloc ideal sense trobar-lo mai, al món i a la societat, ara havia arribat a un punt de no retorn. Havent simulat la seva mort, ara no podia desfer el seu engany. La recerca de l’impossible i la fugida l’havien confinat definitivament. Lluny de tot i de tothom. Sense poder tornar.

mira el videoclip aquí

L’investigador, recorda on pot haver-se amagat el seu amic. Un refugi de muntanya on havien anat tants cops. L’investicador decidex anar-lo a buscar i parlar amb ell definitivament. És l’hora de tenir una bona conversa. És l’hora de parlar sincerament, sense retrets, sense acusacions. És l’hora del diàleg.